Aquest article d'opinió inaugura una nova iniciativa de PAC amb la voluntat d'obrir un espai de reflexió sobre els temes clau i els reptes d'actualitat del nostre sector. Volem aportar mirada, context i criteri en un moment de transformació constant, contribuint a un debat constructiu i necessari.
Més enllà del brilli-brilli: la precarietat estructural del cinema català
Per Marc Chica
President
Barcelona, 27 de febrer de 2026. La ressaca del 18è aniversari dels Premis Gaudí i el glamour de la gala dels Goya, que està al caure, no poden eclipsar una realitat molt més preocupant i fosca que es dibuixa darrere del lluïment, el brilli-brilli i els vestits de lloguer o prestats.
Així, mentre sembla que el debat es concentra en el que passa o deixa de passar a la catifa vermella, el veritable problema queda fora de focus. I és molt més preocupant. Doncs el cinema català i de l’Estat continua patint greus debilitats vinculades a la precarietat financera i la manca d’agilitat dels mecanismes de finançament.
És cert que hi ha produccions catalanes que triomfen en festivals internacionals i que, puntualment, aconsegueixen bones xifres de taquilla. Però aquests èxits són el diamant en brut d’un sector que agonitza sota una realitat alarmant i que es resum, senzillament, amb una paraula: precarietat.
A Catalunya, tancar el finançament d’un projecte pot requerir més de dos anys i mig. Una lentitud que xoca frontalment amb la realitat dels nostres països veïns i que esdevé una diferència cabdal que condiciona la competitivitat, frena el creixement i perpetua una inacabable situació d’incertesa i intermitència. Un model excessivament basat en projectes de baix pressupost que empobreix la base industrial del nostre sector audiovisual.
La conseqüència de tot això, és clara i terrible: el talent marxa o desisteix. En el millor dels casos, professionals altament qualificats es desplacen cap a Madrid i/o cap a les plataformes internacionals que ofereixen un mínim d’estabilitat econòmica i continuïtat laboral; en el pitjor dels casos, molts d’altres es veuen obligats a abandonar o abaixar la persiana per sempre.
Les dades ho confirmen. Segons l’Observatori de la Producció Audiovisual de la UPF, una part significativa de produccions amb participació catalana van romandre mesos sense estrenar després de la seva qualificació. I més del 75% de les productores catalanes només van qualificar una pel·lícula durant el 2024. Aquestes xifres evidencien una estructura atomitzada i sense prou múscul per consolidar una indústria sòlida.
Des de PAC —entitat que representa un ampli ventall de productores independents del país i que, des de principis de 2026, tinc l’honor de presidir— considerem urgent obrir aquest debat amb responsabilitat i amb voluntat transformadora.
Així, mentre sembla que el debat es concentra en el que passa o deixa de passar a la catifa vermella, el veritable problema queda fora de focus. I és molt més preocupant. Doncs el cinema català i de l’Estat continua patint greus debilitats vinculades a la precarietat financera i la manca d’agilitat dels mecanismes de finançament.
És cert que hi ha produccions catalanes que triomfen en festivals internacionals i que, puntualment, aconsegueixen bones xifres de taquilla. Però aquests èxits són el diamant en brut d’un sector que agonitza sota una realitat alarmant i que es resum, senzillament, amb una paraula: precarietat.
A Catalunya, tancar el finançament d’un projecte pot requerir més de dos anys i mig. Una lentitud que xoca frontalment amb la realitat dels nostres països veïns i que esdevé una diferència cabdal que condiciona la competitivitat, frena el creixement i perpetua una inacabable situació d’incertesa i intermitència. Un model excessivament basat en projectes de baix pressupost que empobreix la base industrial del nostre sector audiovisual.
La conseqüència de tot això, és clara i terrible: el talent marxa o desisteix. En el millor dels casos, professionals altament qualificats es desplacen cap a Madrid i/o cap a les plataformes internacionals que ofereixen un mínim d’estabilitat econòmica i continuïtat laboral; en el pitjor dels casos, molts d’altres es veuen obligats a abandonar o abaixar la persiana per sempre.
Les dades ho confirmen. Segons l’Observatori de la Producció Audiovisual de la UPF, una part significativa de produccions amb participació catalana van romandre mesos sense estrenar després de la seva qualificació. I més del 75% de les productores catalanes només van qualificar una pel·lícula durant el 2024. Aquestes xifres evidencien una estructura atomitzada i sense prou múscul per consolidar una indústria sòlida.
Des de PAC —entitat que representa un ampli ventall de productores independents del país i que, des de principis de 2026, tinc l’honor de presidir— considerem urgent obrir aquest debat amb responsabilitat i amb voluntat transformadora.
- Cal impulsar mecanismes de finançament més àgils i amb dotacions més competitives, incloent uns incentius fiscals que no ens situïn en desavantatge, com a mínim, amb la resta de països europeus.
- Cal establir fórmules de cooperació estructural amb els mitjans públics que fixin compromisos d’inversió anual i per projecte. Per això estem treballant a signar un conveni amb la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) que estableixi mínims d’inversió anual i per obra. Doncs sense compromisos estables, no hi ha planificació possible. I sense planificació, no hi ha indústria.
- Cal revertir la precarietat laboral que empeny els nostres professionals a buscar oportunitats fora del nostre territori o, en el pitjor dels casos, els escanya fins a obligar-los a abandonar.
Tenim talent; tenim excel·lents professionals, artistes i autors; tenim extraordinàries escoles de cinema i audiovisual; i tenim projectes que arriben a festivals i públics de tot el món. El que falta no és capacitat creativa, sinó un marc estable i una aposta pública decidida. Una aposta pública que encara no ha complert l’antic compromís del 2% en inversió dels pressupostos de la Generalitat. Una aposta pública imprescindible per a poder transformar els èxits puntuals en la base d’un sector robust, resilient i comparable als dels territoris del nostre entorn.
El sector audiovisual no pot continuar sent una qüestió ornamental. És indústria, és professió, és projecció internacional i és cultura que, no ho oblidem mai, és un deure bàsic de qualsevol societat que aspiri a tenir una democràcia mínimament saludable.
Ara cal que les institucions assumeixin, per fi, que som una prioritat estratègica.
El sector audiovisual no pot continuar sent una qüestió ornamental. És indústria, és professió, és projecció internacional i és cultura que, no ho oblidem mai, és un deure bàsic de qualsevol societat que aspiri a tenir una democràcia mínimament saludable.
Ara cal que les institucions assumeixin, per fi, que som una prioritat estratègica.