Publicacions, Què fem?

OPA-PAC: Catorze anys d’ajuts de l’ICAA. Subvencions a la producció de cinema

L’Observatori de la Producció Audiovisual de la Universitat Pompeu Fabra i Productors Audiovisuals de Catalunya estan aliats per difondre contingut contrastat per al debat públic sobre l’audiovisual a Catalunya. Una aliança que serveix com a divulgació, en format d’infografies, dades extretes dels estudis existents o d’estudis que puguem generar de nou.

En aquesta ocasió, ens tornem a unir per a difondre un nou estudi: Catorze anys d’ajuts de l’ICAA. Subvencions a la producció de cinema. Un treball escrit per Carles José i Solsona que analitza la tipologia de les subvencions a la indústria cinematogràfica espanyola atorgades per l’ICAA (Instituto de la Cinematografía y de las Artes Audiovisuales) en el període 2007-2020, tot detallant els trets més destacats de les diferents modalitats i quantificant l’impacte econòmic de cadascuna de les línies d’ajuda.

Prèviament a aquesta tasca, el text exposa les raons que en recolzen la concessió, alhora que contesta els tòpics més usuals que s’han etzibat contra aquests ajuts públics. El cinema és la manifestació cultural d’un poble i la cultura no pot ser fèrriament sotmesa a les lleis del mercat. El cinema de cada cultura ha de disposar de les condicions idònies per ser realitzat i difós amb fluïditat. D’altra banda, el proteccionisme industrial ha d’afermançar, amb la sembrada de llavors dineràries, el desenvolupament i la filmació de títols i, al capdavall, impulsar la creixença i l’enfortiment d’un sector que genera riquesa i llocs de treball.

Des dels partits polítics fins a l’activitat econòmica, el diner públic dóna suport a un populós estol de sectors, dins dels quals els ajuts al cinema tenen un pes ben modest quan els acarem a les xifres que subministra la Base de Dades Nacional de Subvencions. Les dades més recents sobre el cinema europeu revelen que el 26% del pressupost dels films de ficció recolzats es cobreix mitjançant ajuts públics directes, un percentatge que encaixa sense estridències amb càlculs precedents realitzats tant per a la filmografia catalana com en relació al catàleg espanyol de llargmetratges. Ben allunyats estan aquests pesos específics de les quotes aclaparadores que li atribueixen veus decididament poc informades.

El malbaratament de recursos és una altra etiqueta que es penja a l’esquena de les subvencions al cinema. Cal tenir present que les subvencions, en termes mitjans, abasten el quart de la part espanyola del cost de la pel·lícula. Això implica que cada euro de diner públic esmerçat en un llargmetratge n’activa tres d’inversió privada, amb l’afegitó de la injecció dinerària procedent dels socis forans. D’aquesta voluminosa inversió, generadora d’activitat econòmica i de creació de llocs de treball, se’n deriva un puixant corrent d’ingressos que desemboca a les arques públiques: IRPF dels equips tècnics i artístics, quotes dels treballadors autònoms, quotes de la Seguretat Social, impost de societat de les productores, impostos sobre el valor afegit tant de les nombroses factures emanades de l’elaboració de les pel·lícules com de les entrades despatxades en la seva carrera comercial a les sales d’exhibició.

L’estudi passa revista a les característiques de les diverses menes d’ajut de l’ICAA, tot explicant-ne les modificacions experimentades en el decurs del període estudiat. Des de les conseqüències de la primera llei de cinema, de l’any 2001, fins a les seqüeles de la seva hereva en el 2007, el text ressegueix els trets essencials dels Reial Decrets i de les Ordres que les desplegaren (tot facilitant-ne sempre a les notes explicatives tant la referència de la disposició com la seva adreça de captura a Internet). En aquest recorregut es para especial atenció tant al canvi de model esdevingut l’any 2015 com al nou sistema inaugurat en el 2020 consistent a extraure de l’ordre general les disposicions referides a un ajut concret i dedicar a aquella subvenció unes extenses bases reguladores.

En aquest itinerari es visiten els diversos tipus d’ajut: creació de guions i desenvolupament de projectes; finançament de pel·lícules (minoració dels interessos dels préstecs); conservació del patrimoni fílmic; participació de llargmetratges espanyols a festivals i a premis de prestigi; distribució de films espanyols, comunitaris i iberoamericans; i ajudes a la producció. A aquest darrer grup es dedica un bon segment del treball, atesa la seva transcendència quantitativa, però també per causa del canvi qualitatiu que generaren en la normativa. El vell sistema de subvencions anticipades era un mecanisme de gairebé “tot o res” que afillà alguns tripijocs reprovables i que a més provocà incertesa a l’hora de demanar a les entitats financeres avançaments crediticis d’uns hipotètics ajuts que a més eren de magnitud dinerària ignota. El sistema es transmutà en un sistema d’ajuts a priori basats en criteris objectius.

El treball recull l’impacte econòmic de les subvencions de l’ICAA a la indústria cinematogràfica espanyola, que es resumeix en la injecció durant el període analitzat de 889.381.908,24 euros a les venes dels sector. Les nou desenes parts de la xifra foren abocades als ajuts a la producció i, dins del bloc, ressurten les ajudes a l’amortització (avui transmutades en ajudes generals per a la producció de llargmetratges sobre projecte) que han rebut els tres quarts del volum dinerari atorgat. També s’ofereixen les dades anuals del total de peticions fetes, del volum d’expedients aprovats, del nombre de projectes ajudats i de la quantitat d’empreses beneficiàries de subvenció.

En podeu llegir l’estudi complet a la web de l’OPA i al nostre apartat de publicacions. I consultar les quatre infografies que n’hem elaborat a continuació.

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *