El Valor de les sòcies

ENTREVISTA A ED ANTOJA (LA DIFERÈNCIA)

Des de Productors Audiovisuals de Catalunya (PAC), apostem per visibilitzar a professionals de la producció en actiu, mitjançant entrevistes. L’objectiu és conèixer amb profunditat l’actualitat i el futur de la producció audiovisual des del punt de vista de les productores sòcies.

Avui tenim el plaer de xerrar amb en Ed Antoja, productor de La Diferencia.

  1. Parla’ns una mica de la historia de la vostra productora i de quina és la vostra línia editorial.

La Diferència va néixer al 2003, després de quatre anys on jo vaig estar treballant d’autònom en l’àmbit de la publicitat. Quan la vaig constituir, la idea era fer projectes de ficció i documentals, però molt ràpidament el dia a dia de la publicitat, pagar les factures, etc, es va convertir en la prioritat de l’empresa. Tot i això vaig intentar anar desenvolupant projectes d’entreteniment i de ficció, però el fet de no tenir un equip gran i d’haver de pagar les factures feia que aquests projectes quedessin una mica de banda. Després d’uns quants anys, durant el 2015, vaig començar a plantejar-me seriosament posar en primer terme els projectes de producció pròpia, i vaig rodar dos documentals internacionals. Finalment l’any 2020 vaig separar la part de la publicitat i la part de producció pròpia. Dos socis treballadors porten ara la part de publicitat i jo estic principalment dedicat a la productora de ficció i documental.

Sobre la línia editorial, et diria que a La Diferència sempre pensem en projectes amb projecció internacional, i encara que sembli un tòpic, busquem projectes que entretinguin però que a la vegada tinguin un missatge.

2. Que significa per tu ser productor/a? Quin valor aporta la tasca del productor independent al mercat?

Per mi el productor és un emprenedor en sèrie. Imagina’t un emprenedor que ha de crear un equip, convèncer a gent per invertir, gestionar egos, inclús els dels propis productors, resoldre problemes, entrar en temes de comptabilitat, entrar en temes de màrqueting, tot plegat una vegada rere l’altre. És a dir no és crear una empresa sinó crear una empresa darrera l’altra. Això que sembla una metàfora acaba sent completament real. Nosaltres per determinats projectes estem creant AIE (Associacions d’Interessos Econòmics). Realment estem creant una empresa darrera l’altre per fer aquests projectes. Hi ha milers de productors que ho estan fent ara mateix, posant el seu temps, la seva energia, els seus esforços, els seus diners, la seva ànima, en projectes on acabaran, cada vegada picant a menys portes per saber si poden tirar endavant el projecte o no. Quan no surt un projecte és un drama, però quan te’n surts vol dir que hi han petites històries, històries encara per descobrir, que estan sent creades pels productors independents. Nosaltres no ens basem en algoritmes, demandes del mercat, etc; sinó que ens basem en històries que pel que sigui connecten amb el productor independent i és allà on es decideix tirar endavant el projecte. Jo crec que aquest és el valor i la tasca del productor independent. Emprens un conjunt d’històries que t’arriben; i com que som tants i tan diferents ens trobem davant d’una gran diversitat. Això per mi té un valor artístic i cultural immesurable.

 

El productor és un emprenedor en sèrie. Imagina’t un emprenedor que ha de crear un equip, convèncer a gent per invertir, gestionar egos, inclús els dels propis productors, resoldre problemes, entrar en temes de comptabilitat, entrar en temes de màrqueting, tot plegat una vegada rere l’altre.

 

3. Quina diries que és la situació actual de la producció independent?

Jo vull ser una mica optimista, i penso que es comença a entendre que l’audiovisual és cultura. Potser inclús audiències més grans, inconscientment, comencen a buscar històries més locals i autèntiques. Crec que l’audiència a nivell global cada vegada està més preparada per veure pel·lícules en altres llengües o per veure pel·lícules subtitulades. Està passant que projectes més recents, com pot ser una sèrie coreana, acaben sent èxits mundials. Quan vaig fer Empatia, el documental sobre veganisme, el vaig voler fer afegint una capa de sentit de l’humor, i pensava que el meu humor no s’entendria a fora. Estava convençut, però després va acabar sent una pel·lícula que ha estat molt ben acceptada a França, Colòmbia, EEUU, Kuala Lumpur. És llavors quan te’n adones que cal explicar històries autèntiques, ja que les emocions al final son universals. Si enganxa, inclús el més estrany pot funcionar. Jo crec que la situació del productor independent ara mateix és agafar-se una mica a això. Agafar la teva petita realitat, la teva idiosincràsia, el que a tu t’enamora, i deixar-t’hi la pell, perquè això pot connectar amb audiències d’altres parts del món que estan en la mateixa situació. Les històries locals que connecten amb emocions universals per mi son la gran esperança del productor independent.

4. Que és el que et decideix entrar en un projecte?

Primer de tot que el pugui assolir. M’han arribat projectes que eren molt bons i he hagut de dir que no. Si és un projecte que sí que ens encaixa, a nivell de tamany i a nivell editorial, em fixo molt en el guió. Per mi el guió és molt important, i dins del guió sóc especialment sensible amb els diàlegs. Quan m’arriba un guió vaig molt als diàlegs per veure quin estil de guió i de guionista tinc davant. També és veritat que la majoria de vegades són idees pròpies. La Diferència es va crear amb la idea de poder realitzar les idees que jo tenia al cap tant com a guionista o com a productor. En aquest sentit quan tinc una idea, i hi ha algo que m’agrada, ja sigui la història, un personatge, una escena; el que ha de passar és la prova del temps. Si al cap de dos, tres mesos veus que aquesta mateixa idea et segueix motivant de la mateixa manera i segueix tenint sentit, és que vas per bon camí. Si ja t’has desencantat potser és que la idea no era tan bona. El que no recomano és entrar en un projecte perquè creus que serà fàcil. No hi ha res fàcil i al final un projecte és molt d’esforç, molt de temps, molta gent i més val que t’agradi de veritat. Escollir els projectes només amb el cap, no dic que no hi hagis de posar una mica de raó, crec que és un error. El cor ha de ser-hi perquè sinó no aguantaràs el camí.

5. De quina producció estàs especialment orgullós i perquè?

Especialment orgullós encara no puc estar-ne de cap, ja que el que he fet fins ara sempre ha estat molt limitat per pressupost, per circumstàncies, perquè estava començant, etc. Sí que és veritat que li tinc especial apreci a When a Dream Comes True, que és un documental que vaig fer sobre el somni americà. És la primera vegada que em vaig bolcar seriosament a fer un projecte de producció pròpia, també va ser la primera vegada que TV3 va entrar-hi, es va rodar als Estats Units, és un projecte molt personal, i ara a més estarà a Netflix a partir de l’octubre. Tenint en compte lo petit que era el projecte i els pocs mitjans que teníem fa que em senti orgullós d’haver-lo aixecat.

 

6. Quins són els principals reptes de ser un productor?

El finançament evidentment és un dels més grans reptes. Però també penso que un altre dels reptes és identificar molt bé quin és el nucli i el cor del projecte. Què és allò de cada projecte que et fa entrar-hi i que el diferencia de la resta. Al llarg del procés d’aixecar un projecte, et trobes amb moltes opinions diverses que venen de diferents llocs, tant de distribuïdores, exhibidores, possibles co-productors, de laboratoris de guió, o de plataformes, i cadascú et farà una aportació, et donarà una idea o et suggerirà un canvi. El productor ha de ser flexible però no ha de perdre mai de vista els pilars fonamentals que fan el projecte. De vegades estàs en mig del procés i comences a canviar coses per poder optar a alguna subvenció, o perquè així pot entrar algun co-productor i acabes tenint un projecte completament diferent del que tu volies fer en un inici. Després hi ha un altre tema i és que un productor ha de ser creatiu, ha de ser tècnic, ha de saber de finançament, ha de ser comptable i ha de ser un polític, i a vegades aquestes quatre cares xoquen entre elles. Parlem molt de la relació entre el productor i el director, o el productor i el guionista, però el productor en si mateix també té aquestes diferents cares. Saber equilibrar-les també és una gestió que emocionalment no és tan fàcil. Almenys en el meu cas.

 

 El productor ha de ser flexible però no ha de perdre mai de vista els pilars fonamentals que fan el projecte. De vegades estàs en mig del procés i comences a canviar coses per poder optar a alguna subvenció, o perquè així pot entrar algun co-productor i acabes tenint un projecte completament diferent del que tu volies fer en un inici.

 

7. Quina és la teva motivació per seguir treballant en aquest sector?

Jo des de que tinc ús de raó que vull fer pel·lícules i explicar històries. Soc el típic nen que als cinc anys ja feia vídeos i a partir dels nou anys escrivia guions, horribles però eren guions. Per mi és irracional, és una cosa emocional. És veritat però, que ja fa anys que miro el sector des d’una perspectiva més responsable, una aproximació molt més basada en l’àmbit cultural. Penso que la motivació en aquest sentit ve de que vivim en un món on el productor té la sort de poder explicar històries de problemes actuals amb temes que poden generar debat. A mi m’agrada molt fer preguntes, molt més que donar respostes, i crec que això es pot fer molt bé a partir dels documentals, les pel·lícules o les sèries. Crec que el fet que un projecte audiovisual trigui molt en aixecar-se, tot i generar molts problemes, ens dona la maduresa suficient per a que el projecte estigui molt treballat. Tot aquest treball i reflexions que es generen al voltant d’un projecte mentre s’està aixecant, ens aporta un valor diferencial als productors independents, ja que vivim en el món de la immediatesa on ens trobem amb molt poc temps per a la reflexió i el debat.

8. Quin consell donaries a un productor que estigui començant?

A veure… jo no estic en posició de donar consells encara, però per mi la resiliència és el més important. Aixecar-te després de caure. Hi ha molts “no” en aquesta indústria, moltes portes que es tanquen, molts intents que acaben en res, molt esforç i temps dedicat per coses que al final no acaben de sortir com tu volies. Per això has de ser resilient i saber que és una cursa de llarg recorregut i no un sprint. L’autocrítica per mi també és molt important. No pensar que si un projecte no surt endavant és perquè no t’entenen. Això és molt important. Fins i tot la gent que tens a l’equip ha de ser autocrítica, has de saber que potser has de canviar coses del projecte, o has de saber que et pots equivocar. Has de tenir aquesta mà esquerra per fer aquests canvis i per navegar en el món d’aixecar un projecte. Un altre consell és que una negociació no acaba mai, tu has de saber que un “no” ara és un possible “si” en el futur per a un altre projecte. És molt important construir-te com a professional en el sector més enllà de voler fer un projecte determinat. La relació que pots tenir amb una persona en un projecte pot ser molt diferent en un altre, però les persones son les mateixes. Has de pensar a llarg termini i tenir en compte que tu també et vens quan vens un projecte, per lo que saber encaixar un “no” és un possible “si” a un altre projecte en el futur. També crec que no has de cometre l’error de voler ser productor i director, cosa que jo he fet. Finalment crec que si no és vocacional, no t’hi dediquis, ja que no és una indústria que dongui molts diners, tampoc t’arribaran grans reconeixements, al final el productor no se’ls emporta. Però jo en el meu cas si que tenia aquest deute amb el nen petit que volia fer pel·lícules i explicar històries. Poder mirar enrere i dir “estem aquí i hem fet això” no té preu.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *