“Ser productor és aprofundir en el teu amor pel cinema” Javier Rueda
Des de Productors Audiovisuals de Catalunya (PAC), apostem per visibilitzar a professionals de la producció en actiu, mitjançant entrevistes. L’objectiu és conèixer amb profunditat l’actualitat i el futur de la producció audiovisual des del punt de vista de les productores sòcies i altres empreses i agents que formen l’òrbita PAC.
Avui tenim el plaer de xerrar amb Javier Rueda, productor de Aved Producciones, i director del Festival TerrorMolins.
- Parla’ns una mica de la historia de la vostra productora i de quina és la vostra línea editorial.
La productora neix de la vocació creativa de gent jove. L’any 2000 jo estava estudiant a la Universitat Politècnica de Catalunya, i allà hi havia una associació de vídeo que feia la filmació de les festes de la facultat. Van fer un anunci per captar nous integrants, on deien: “Si vols aprendre a fer un curtmetratge, apunta’t a l’associació”. En aquell moment ens vam apuntar unes cinc persones pensant que faríem cinema, i ben aviat ens vam adonar que la gent que ens havia promès ensenyar-nos no en sabien pas. Però com que nosaltres teniem moltes ganes d’aprendre, i alguns d’ells també, vam decidir tirar pel dret i fer un primer curtmetratge. Va quedar molt amateur, però com que teníem mentalitat d’enginyer, vam proposar-nos seguir fent projectes per millorar, en principi només amb ànim d’experimentació. Aquesta voluntat va ser el germen de la futura productora. I, és clar, a això va ajudar que la majoria teníem ja una gran cinefília que ens motivava a seguir endavant. De fet, en paral·lel, alguns ens estàvem començant a introduir en el món de la teoria i la crítica cinematogràfica, i això va ser un element de dinamització i aprenentatge també clau.
Els primers anys van cundir poc, perquè compaginàvem amb la carrera que estàvem estudiant, però arribat el 2006 teníem ja vàries obres fetes, alguna d’elles amb una certa trajectòria a festivals que ens donava visibilitat com a col·lectiu. I com en aquestes alçades teníem ja material propi, començaven a sorgir oportunitats de involucrar-nos en projectes de tercers, a vegades de manera associada, d’altres assumint totalment la seva producció. Va ser llavors quan vam decidir refundar-nos com a productora audiovisual. A partir de llavors tot es va començar a accelerar, en quantitat, diversitat, i qualitat dels resultats. El primer punt d’inflexió, i segurament per això el més clau, va ser que en 2008 vam produir el nostre primer llargmetratge, que es va estrenar a la cartellera espanyola l’any 2010. Una producció molt humil però plena d’intenció i que va aconseguir certa repercussió en un moment on no era gens fàcil obtenir-la amb produccions d’aquest tipus. I és que en aquells anys encara no hi havia tantes pel·lícules digitals al país, i menys independents, i menys encara autoproduïdes, que fessin un cicle de distribució més o menys complet; en el nostre cas, festivals internacionals, incloent un premi a Itàlia; estrena comercial a cinema, reduïda però arribant a qualificar precandidata als Goya; edició en dvd, amb editora especialitzada; i explotació en vod, a través de Filmin. Tot això ens va motivar molt a seguir creixent i millorant.
En quant a la línea editorial, en els primers anys es basava molt en obres curtes de ficció de gèneres purs (drama, terror, ciència ficció…), ja que per nosaltres, que érem joves, era una bona manera d’experimentar amb el cinema. També obres curtes documentals de temàtica social, moltes vegades en col·laboració amb entitats culturals. Però conforme ens anàvem professionalitzant, i especialment amb l’arribada dels llargmetratges, vam començar a mesclar gèneres en les obres de ficció, sempre amb un fort segell de cinema independent i autoral, flirtejant fins i tot amb el cinema experimental. També en la part documental es va anar reforçant el compromís humanista i social, alternant i/o barrejant segons el cas discurs cultural, artístic, històric i polític, amb voluntat de que aquestes obres aportessin quelcom transformador a la societat. Finalment un altre tret distintiu de la nostra línea editorial, és el treball amb noves autories. I és que de entre tots els llargmetratges que hem produït, entre ficció i documental, set d’ells han estat òpera prima de jove director/a, essent el cas d’alguns d’aquests que han fet també la seva segona obra amb nosaltres.
- Que significa per tu ser productor/a?
És una pregunta complicada de resumir, ja que tinc la sensació que ser productor, i la seva tasca com a tal, amplia i modifica el seus matisos any rere any, responent a més molt del moment històric que toqui viure. És quelcom que està molt lligat també a l’edat i a l’experiència. Però com deia també és quelcom que canvia i s’amplia en funció del context en el que vius. El productor i la seva tasca és algo que depèn ara mateix de moltes coses, surfejant sempre en l’incertitud d’un panorama canviant.
Tot i això, hi ha quatre potes essencials que crec defineixen la meva manera d’entendre la figura del productor. La primera, és que ser productor és aprofundir en el teu amor pel cinema. I tot i que mai s’ha de generalitzar, i que hi ha exemples coneguts contraris a això, la majoria dels productors que he conegut parteixen d’una relació apassionada amb el mitjà. És una feina que requereix vocació.
D’altra banda, per mi també és important, en la meva praxis, posar en pràctica el compromís humanista. Doncs el cinema, com qualsevol activitat humana, té una petjada en la història i en la societat, i per això és important per mi aquesta visió ètica de l’ofici. I no només parlo de la vessant artística i discursiva, de suport a l’autoria, els relats alternatius i les mirades diverses, sinó també de com ho posem tot en pràctica, quines dinàmiques i quina indústria estem fomentant. I, personalment, també m’interessen molt els projectes que puguin crear dinàmiques participatives diferents a les habituals, on la transformació pot arribar a tenir més presència en el “com” que en el “què”. En resum, per mi és important el fet de reivindicar el cinema com a art, al temps que també com a eina de foment de la diversitat, l’enteniment i la solidaritat. El cinema, l’audiovisual, és un art massiu, i crec que cal fer urgentment una reflexió conjunta sobre el món que estem construint a través de les imatges. Perquè si l’existència humana, per cada cop més gent, passa per dedicar tantes hores a aquest mitjà, caldria fer l’anàlisi dels continguts que oferim per omplir aquestes vides i, amb això, saber quin valor li estem donant, com a societat, a l’existència.
La tercera pota de la meva praxis te a veure amb la meva filosofia de viure amb voluntat altruista i de suport mutu, en el sentit d’intentar que tota acció que faci no només em beneficii a mi sinó també a la resta. Quants més, millor. I de crear camins compartits d’exploració i creixement. D’això se’n deriva que visqui la producció com una manera d’ajudar als altres a fer realitat les seves idees i els seus somnis. I a la vegada que comparteixo aquests somnis, els visc jo també, implicant-me al màxim i treballant de manera conjunta. Des del concepte del suport mutu i l’esforç compartit és que defenso la idea de la coautoria de tota la gent que participa en una producció, doncs tots aporten la seva visió des de la responsabilitat que tenen en una determinada àrea. Això també aplica per tant a percebre’m a mi mateix com a coautor de les obres que produeixo, sabent és clar molt bé quin és el paper de cadascú, cosa que a més varia molt en cada obra, perquè depèn de molts factors humans, sempre des de la confiança, la complicitat, el respecte i la humilitat.
Finalment per mi un productor també busca un creixement personal, tant a nivell experiencial i emocional com espiritual. Cada projecte és endinsar-se en una temàtica, en un món i en unes personalitats molt enriquidores i emocionants, on donar el millor d’un mateix mentre es fa un camí compartit amb gent molt interessant, molt creativa i que té molt a dir.
“És important el fet de reivindicar el cinema com a art, al temps que també com a eina de foment de la diversitat, l’enteniment i la solidaritat. El cinema, l’audiovisual, és un art massiu, i crec que cal fer urgentment una reflexió conjunta sobre el món que estem construint a través de les imatges.”
- Quina diries que és la situació actual de la producció independent?
Per la part dels pros, començo citant la gran varietat de projectes que es fan avui en dia. La gent avui es planteja el fet cinematogràfic més que mai, per la propania amb la que es relacionen amb el mitjà com a espectadors, i per la proximitat que tenen amb les eines que fan possible practicar-ho, començant pels dispositius d’ús quotidià que tenen càmeres incorporades i que estan ajudant a fer els seus primers passos a tota una nova fornada de creadors. Això fa que molta gent es plantegi fer obres i amplia la varietat d’obres audiovisuals. De fet hi ha més festivals i espais industria per a aixecar projectes que mai, i això té una relació directe amb el que acabo de dir. Això és molt bo per la producció, ja que al productor independent li ajuden moltíssim aquests espais. També hi ha més finestres, formats i modes d’exhibició i distribució que mai, que potencien molt el poder visibilitzar les obres, tot i que en moltes d’elles la qüestió de rentabilitzar no sigui desprès tan fàcil. També cal tenir en compte que quan va irrompre el cinema digital, es va aconseguir molta més autosuficiència en quan a l’ús d’eines i la gestió dels processos, permetent un major control del procés productiu. Això ens ha permès als productors independents empoderar-nos molt més del sistema de producció.
Per la part dels contres, cal dir primer de tot que es troba molt a faltar el poder tenir una llei de mecenatge que incentivi la producció audiovisual. També que, tot i que parteix d’una cosa a celebrar sense cap mena de dubte, en els contres cal comentar que el fet de que hi hagi molta més gent fent cinema i audiovisual fa que hagi crescut la competència, per exemple a la hora d’accedir als ajuts públics, a les finestres de distribució, a aconseguir visibilitat, etc. També a generar una saturació d’oferta, de tot tipus, que podria estar creant certa passivitat, i fins i tot apatia, en els modes de consum de l’audiència. Des del punt de vista de la producció independent, les televisions cada cop juguen un paper més petit en quant a la seva financiació, ja sigui perquè les públiques cada vegada destinen menys pressupost, ja sigui perquè les privades fan les seves pròpies produccions, ja sigui perquè en general hi ha gèneres i tipus de propostes més arriscades que mai entren dintre de la seva línia editorial. I com deia en l’apartat dels pros, el fet que hi hagi més finestres on posar una determinada obra no és tradueix en que hi hagi un retorn econòmic major, ens al contrari moltes vegades, degut a l’atomització de la seva visibilitat i impacte, i per tant del retorn que li pertoca a cada obra.
Paral·lelament crec que un dels reptes que té avui en dia el productor independent és vers el model de plataformes que s’ha instaurat globalment. Aquest model atempta directament contra el model independent, si entenem el model independent com el reteniment de la propietat intel·lectual i del foment de la producció de projectes més arriscats i allunyats de fórmules. Les plataformes estan creant un relat mainstream i average que molt poques vegades ens permet als independents accedir-hi amb condicions favorables i sense tenir que renunciar a la nostra essència.
- Que és el que et decideix entrar en un projecte?
En relació directa amb la segona pregunta que m’has fet, un dels aspectes que em fan entrar en un projecte és el fet de si aquest em permet posar en pràctica el compromís humanista, i/o fer una obra artística que aporti una mirada diferent. Vaja, bàsicament que el projecte tingui quelcom a dir a nivell social, polític o artístic.
Un altre aspecte que em motiva a entrar en un projecte és si tinc feeling amb l’equip associat a aquest. I això depèn de moltes coses. De si la seva relació amb el projecte parteix de la celebració artística o d’aquest compromís humanista que deia. O de si tenen la voluntat de portar endavant el projecte amb tot el que significa a nivell de compromís i esforç. Etc. Per mi, una de les coses més importants i motivants del cinema és la gent que ho fa. Això ho veig molt clar quan assisteixo a esdeveniments de pitch, doncs és molt més interessant quan es desenvolupa el discurs enfocant-lo en les persones que hi ha darrere, que no quan només es parla de la seva trama. Perquè les trames són importants, però les històries i les intencions encara ho són més, i això té relació directa amb les persones que els impulsen. A més, produir és una aventura compartida d’anys, així que llavors millor assegurar-se que el match sigui bo, ja que sinó pot transformar-se en un malson.
Un altre factor important que tinc en compte a l’hora d’entrar en un projecte és si aquest em permet un creixement personal, experiencial i espiritual. Per posar un exemple propi recent, si ja he fet un documental sobre el moviment anarcosindicalista durant la Transició, em costarà més fer-ne un segon si no m’aporta gaire de nou respecte al que ja vaig fer. Fer una producció son anys de dedicació i esforç, així que busco que realment tingui un sentit per mi.
- De quina producció estàs especialment orgullós i perquè?
Sempre penso que la majoria de produccions eren “la producció” en el moment en el que es van fer. És a dir, que sentia que havia de fer-les en aquell moment, i des d’aquell punt de vista, amb tot el que vam aprendre i experimentar amb elles. Per tant totes són importants. Vaja, que ningú es posa en un projecte de tants anys sense pensar que aquella obra en aquell moment és la que ha de fer. Per això, per no desmerèixer cap, ho faré fàcil i parlaré dels dos últims llargmetratges que hem estrenat. La darrera ficció, titulada “Un trabajo y una película”, i el darrer documental, titulat “El Entusiasmo”.
“Un trabajo y una película”, ens fa estar molt orgullosos en la productora, ja que és una pel·lícula molt arriscada, que està al límit de catalogar-se d’experimental, al punt que va ser seleccionada pel Festival de Cine Experimental de Bogotá, que admirem molt. Tot i això, és un drama i té una trama que es pot seguir. Això va fer que es pogués estrenar en cartellera i que pogués estar a seccions importants de festivals de classe A, com el de Shangai o el del Cairo, participant en aquest darrer a la seva Critics Week. A més va tenir crítiques molt positives, on algunes fins i tot la van catalogar com a una de les obres rellevants de l’any en quan a “cinema dins del cinema”. Això ens va aportar molta felicitat, ja que al ser un projecte tant arriscat sents una gran satisfacció al veure que té bona acollida tant per part del públic com de la crítica. Aquest film s’havia d’estrenar al març del 2020, i ja et pots imaginar que la vam tenir que aplaçar. Al final la vam poder estrenar al desembre del 2020, i després va seguir el seu camí a plataformes i altres finestres, com ara el seu visionat en línia aèria.
Pel que fa El Entusiasmo, que és el documental que he citat abans sobre el moviment anarcosindicalista durant la Transició, també ens genera molt d’orgull ja que va tenir un recorregut per festivals força important. És un documental que es va estrenar el desembre de 2019 i que va estar en sales durant el primer trimestre de 2020, fins que la pandèmia va obligar a tancar els cinemes. Llavors estava fent moltes sessions amb aforament complet a Barcelona, i de cara a la seva estrena en altres ciutats del país teníem algunes sessions pràcticament plenes en la seva pre-venta. També tenia ja prevista la seva estrena en sales de França, Alemanya i Grècia, i esperàvem aconseguir algun territori més. Conforme veiem que la pandèmia mai no s’acabava, la vam distribuir a diferents plataformes. Aquest estiu vam poder reprendre l’estrena prevista dos anys abans a Alemanya, on s’han fet més de cent passis a pantalles de més d’una vintena de ciutats. I arran d’això s’ha estrenat recentment a Suïssa. En resum, ens ha reconfortat molt la seva rebuda, ja que el tema que tracta ens motivaba moltíssim, i a sobre als passis nacionals vam veure que hi havia força gent que havia viscut l’època i que venia al cinema més d’una vegada per reviure-la.
- Quins són els principals reptes de ser un productor?
Segons la meva experiència, puc definir tres reptes. El primer seria procurar aconseguir tot allò que necessita la obra cinematogràfica per tal d’esdevenir en tot el seu potencial. Això inclou procurar que tot l’equip humà sigui el necessari i que aquest es trobi sempre còmode.
El segon repte és que l’obra sigui econòmicament viable, aconseguint-ho sense que això entri en contradicció amb el punt anterior. Això requereix normalment de fer molts malabars, amb perícia i assumint sempre un cert risc.
El tercer repte és que l’obra finalment aconsegueixi el màxim de visibilitat i impacte. Això pot ser difícil si apostes per obres molt de nínxol i que solen ser exigents cap a l’espectador, tot i que l’especialització pot esdevenir també una fortalesa. Si aconsegueixes aquestes tres coses, jo penso que has fet bé la teva feina com a productor.
- Quina és la teva motivació per seguir treballant en aquest sector?
Crec fermament, i per això porto tants anys fent això, que el cinema és una eina d’aprenentatge, d’emancipació personal i col·lectiva, de transformació social i de foment de la diversitat. També un plaer indescriptible, una experiència arrabassadora. També una reivindicació del treball en equip, del suport mutu. I per suposat, també una forma de reivindicar el joc, tan el joc creatiu com el joc més hedonista. Tant el joc individual com el joc compartit. El joc com una cosa essencial en la vida. El joc entès com una cosa seriosa i transcendental, tal com l’entén la canalla de manera innata.
- Quin consell donaries a un productor que estigui començant?
Per mi, lo primer que ha de ser un productor, sempre, és ser honest, empàtic i bona persona. És bàsic, perquè si no, a la llarga, i excepte casos molt concrets, al final et quedaràs sol. Ser productor significa treballar amb molta gent. Hauràs de demanar favors, hauràs de fer favors, hauràs de detectar i fer veure errors, hauràs de detectar i reconèixer error propis, hauràs de demanar a la gent que confii en tu, hauràs de confiar en la gent, hauràs de solucionar comportaments tòxics. I en general, hauràs d’afrontar molts problemes, a vegades amb molta tensió o poc temps de reacció. I en tots aquests moments no tindràs temps per no ser una altra cosa que tu mateix, i és el que sortirà, vulguis o no vulguis. Perquè no tindràs temps de pensar en com actuar, sinó que actuaràs directament des de l’instint. Llavors el teu instint ha d’estar íntimament acostumat a una praxi honesta i empàtica, si vols que les relacions i projectes no es degradin. No és una cosa fàcil, i no sempre seràs infalible en el tracte i diplomàcia interpersonals, perquè a més depèn molt de l’estat anímic, així que és una cosa que s’ha de practicar i revisar constantment, sempre aprenent i reforçant.
També és per mi bàsic que el productor tingui una mirada activa, crítica i curiosa sobre el món. Has de trobar aquells temes que creus que tenen rellevància i que et motiven d’una manera poderosa. Has de trobar aquelles persones que creus que valen el teu temps i el teu esforç i que et motiven d’una manera igualment poderosa. Tot això t’ho trobaràs observant, experimentant i vivint. A casa mirant Internet no ho trobaràs. Vivint la vida únicament veient pelis, tampoc.
Alhora cal no defallir, malgrat les dificultats i els desencisos. Dificultats tothom sap que en trobarà, però poques vegades un creu que tindrà desencisos amb allò que més idealitza. Has de saber que moltes vegades t’equivocaràs, i hauràs d’evolucionar i aprendre. No parar d’aprendre. Aprendre dels errors i de la gent que et rodeja. És important també no adormir-se, ni recrear-se en els encerts. No obstant, cal celebrar els encerts, que a vegades ens en oblidem de fer-ho. I compartir aquestes celebracions! Però sense recrear-se, ja què cal mesurar bé les expectatives, per prevenir com deia abans els desencisos. Cal buscar sempre el treball mutu, en xarxa i l’aprenentatge compartit. Per mi això és bàsic.
“Lo primer que ha de ser un productor, sempre, és ser honest, empàtic i bona persona. És bàsic, perquè si no, a la llarga, i excepte casos molt concrets, al final et quedaràs sol. Ser productor significa treballar amb molta gent.”
- Que va significar per tu mentoritzar un projecte al Producers Meet Producers, que més tard s’ha convertit en cas d’èxit de la incubadora?
Primer de tot vull dir que per mi el Producers Meet Producers és una cita ineludible. És un espai interessantíssim, no només per connectar i fer xarxa, sinó també per trobar talent emergent que ve apretant fort, amb projectes molt potents. Hi ha hagut anys on m’ha tocat fer una consultoria de 45 minuts durant l’acte, i altres edicions, com en aquest cas, on he fet mentoria amb seguiment del projecte durant un any.
Per mi ha estat una experiència molt maca, i molt intensa en el millor dels sentits creatius, acompanyar a la Silvia Espín i a l’Ainhoa Bolaños, que són les talentoses coautores del projecte de sèrie de ficció “Huellas”. Durant un any he assistit principalment en el procés d’anàlisi i millora tant del tractament de la primera temporada, com del seu dossier de presentació. I en la recta final, quan van tenir una versió sòlida d’ambdues coses, llavors vaig assistir en l’anàlisi i millora del guió del primer episodi. També hem comentat sobre estratègia d’apropament a productores, aspectes de legalitat i signatura de contractes, i des d’un punt de vista creatiu, sobre aspectes relacionats amb l’storytelling i en relació al tipus de projecte que volien fer i el públic i mercat al que volien arribar.
Ha estat una feina que moltes vegades ens ha ocupat més d’una reunió al mes, en funció de si participaven amb el projecte en algun foro o laboratori, o de si tenien reunió amb alguna productora a la que anaven a presentar el projecte. Fins i tot ens hem arribat a reunir varies vegades en una mateixa setmana, en determinats casos. Elles em presentaven el que tenien, jo m’ho mirava i els hi donava el meu feedback de quines coses crèia que s’havien de revisar, quines coses podien potenciar-se i, sobretot, quines coses encarà no arribaven al punt on elles volien que estigués el projecte. També les ajudava a resoldre els dubtes que poguessin tenir. Va ser un procés de reunions majoritàriament online, d’una o dues hores de duració normalment. També de revisió de textos mitjançant intercanvi per email de documents amb anotacions.
Per mi ha sigut una manera molt íntima de formar part del seu projecte, quasi tan intima en alguns aspectes com si fos un dels productors del projecte, però sense ser-ho. Així que ha estat una experiència molt enriquidora, que m’ha fet endinsar-me en un format, unes temàtiques i un target de públic que no són les habituals en la meva línea editorial. Per tant ha contribuït a fer evolucionar la meva percepció d’aquests, i a experimentar certes solucions narratives i artístiques que tenen a veure amb els talents emergents d’avui en dia. De com entenen el cinema, la música, els gèneres líquids, el cinema queer, etc. Ha estat una experiència molt maca i inspiradora.
“El Producers Meet Producers és una cita ineludible. És un espai interessantíssim, no només per connectar i fer xarxa, sinó també per trobar talent emergent que ve apretant fort, amb projectes molt potents.”
- A qui recomanaries el Producers Meet Producers?
Li recomano a qualsevol persona que es plantegi el fet de la producció cinematogràfica, tant si és per veure com és un espai d’indústria orientat a productors, doncs no n’hi ha tants, com si és per aprendre sobre l’ofici i fer contactes, doncs les seves activitats orientades a intercanvi d’experiències i creació de xarxes estan molt bé. També ho recomano, és clar, a tothom que tingui projectes, tant si és productor com si és autor, ja que hi trobaran molts productors i productores que no només tenen ganes de produir obres interessants, sinó que en qualsevol cas assisteixen disposats a ajudar a que altres projectes puguin sortir endavant.
En aquest sentit, que sigui un acte organitzat per PAC significa que allà hi ha una gran quantitat i diversitat de productores, totes tenint en comú la praxis independent, per la qual cosa és un bon espai per madurar projectes diferents, compromesos, arriscats. Tant si busques partners com només assessorament. Tant si ets productor como si ets autor. Perquè els productors que van allà no busquen només projectes, sinó que el motiu d’aquest espai és també afavorir que surtin endavant obres que siguin rellevants. Així que pot passar que un participant amb projecte tingui una assessoria o mentoria on l’únic interès de qui l’assessora és que el projecte trobi el seu camí per poder-se concretar i dur a terme. I aquest penso que és l’interès més lliure de sospites que pot haver, perquè tot el que aquesta persona assessori, més o menys encertat, partirà de la voluntat única de voler ajudar.
En resum, des de qualsevol d’aquests aspectes, el PMP és un esdeveniment on val molt l’esforç ser-hi. Un espai on crear xarxa, madurar projectes i estar al dia del que significa ser productor de cinema dins de la indústria.
